-
<p>A través de la construcció de la noció de «drets de les dones», s’ha constituït en les últimes dècades un feminisme oficial i institucional la pràctica del qual ha contribuït de manera destacada a noves dinàmiques de racisme, classisme, conquesta i dominació. És el que Françoise Vergès anomena com a «feminisme civilitzatori», conformat per un discurs i una lògica que identifica l’alliberament femení amb la integració i l’adopció dels valors d’una abstracta «cultura occidental» en què el patriarcat seria suposadament menys patriarcal que en altres societats essencialment incapacitades per assumir la llibertat de les dones.</p> <p>Mitjançant ideals pretesament il·lustrats, democràtics i laics, aquest corrent ha construit una mirada altament funcional per al manteniment i l’aprofundiment de diferents relacions de poder en el context de la globalització. Ha servit per infantilitzar i inferioritzar les dones migrants i racialitzades, convertides en objecte de tutela per part de les seves germanes blanques; per estigmatitzar com a potencialment perillosos als homes amb el color, l’origen o la religió equivocada; i per justificar tant guerres com circuits de colonització tova mitjançant la cooperació internacional, en què les dones del Sud Global han estat la gran causa civilitzadora.</p> <p><em>Un feminisme descolonial</em> denuncia que això ha posat en perill el projecte polític del feminisme, reduint el seu paper i el de les dones a un mer grup d’interès en el qual només té veu una minoria privilegiada. Davant d’això, Françoise Vergès proposa un projecte transformador on l’emancipació de les dones és inseparable de la transformació de tota la societat i sobretot de les lluites contra el racisme, el classisme i les múltiples relacions de colonialitat.</p> <p>En una reflexió en què es pot palpar la ràbia per les diferents formes d’injustícia que patim i la intel·ligència de qui sap que només ens pot alliberar el qüestionament teòric, pràctic i polític de les categories constructores d’inferioritat, teniu a les vostres mans un dels textos més potents i engrescadors que s’han escrit en els últims anys.</p> <p> </p>
-
<p>El presente libro es un compendio de la evolución que han sufrido el pensamiento y la metodología de su autor, y con ello, el propio concepto y contenido del pensamiento decolonial. En sus distintos capítulos, se puede comprobar la importancia que tuvo el movimiento antiimperialista y el pensamiento de los autores afro-caribeñios en el orígen de los estudios poscoloniales, para luego pasar a las matizaciones y cambios que se fueron produciendo en ellos con el paso de los años.</p> <p>El último bloque, "Crisis de la modernidad colonial y conciencia antisistémica", se centra en lo acontecido en los tiempos más recientes, con la quiebra del paradigma de la Modernidad occidental (y, por consiguiente, de la hegemonía estadounidense y del sistema neoliberal) para abrir paso a las distintas alternativas que se han ido forjando en este tiempo, con especial atención a la experiencia latinoamericana.</p> <p>A lo largo de sus páginas el lector se encontrará con uno de los pensadores más importantes e impactantes de la llamada teoría decolonial latinoamericana y caribeña, además de figura clave de los movimientos antiimperialistas y decoloniales en el siglo XXI, y un teórico fundamental para comprender las luchas antirracistas desarrolladas por diferentes comunuidades, minorías y pueblos a lo largo y ancho del planeta.</p>
-
<p>El llenguatge oficial sobre la igualtat homes-dones és un repertori de violències: assetjament, violació, maltractament, feminicidi. Aquestes paraules designen una cruel realitat. Però no en dissimulen una altra? La de les violències que es cometen amb la complicitat de l’Estat. En aquesta obra, Françoise Vergès denuncia la tendència securitària de la lluita contra el sexisme. En focalitzar-nos sobre els «homes violents», eludim preguntar-nos sobre els orígens d’aquesta violència. Per a l’autora, no hi ha cap dubte: el capitalisme racial, els populismes ultraconservadors, la destrucció dels països del Sud per les guerres i els saqueigs imperialistes, els milions de persones exiliades i la recrudescència carcerària posen les masculinitats al servei d’una política de mort. Contra l’esperit del temps, Françoise Vergès ens insta a rebutjar l’obsessió punitiva de l’Estat, en benefici d’una justícia reparadora.</p> <p>«Davant d’aquesta allau de violències sistèmiques, als mecanismes i als discursos estatals de «protecció» els costa dissimular les lògiques de racialització que els sustenten. N’hi ha prou de figurar-se la distància infranquejable entre, d’una banda, la inflació dels discursos sobre la protecció de les dones i de la gent més vulnerable i, de l’altra, les mesures i les lleis que incrementen brutalment la precarietat i la violència institucional. Aquests contrastos tracen una frontera entre qui pot i ha de ser protegit i qui no pot o no ha de ser-ho. Aquesta divisió entre una humanitat que tindria dret a la protecció i una altra que en pot ser exclosa (gairebé per natura) continua sent, per a mi, una divisió tangible, organitzadora del món social. Parlar de protegir les dones de les violències sistèmiques no es pot concebre d’acord amb un plantejament binari, de dones víctimes i homes botxins, en què es tractaria de confiar el rol de protector a l’estat mascle, violador, atès que els feminicidis són l’expressió última d’un contínuum de poder que comença per la imposició de les desigualtats socials i econòmiques, l’assetjament sexual, les violències sexuals i les representacions sexistes que estructuren l’imaginari social i l’espai públic».</p>