-
<p>Els anys 1854 i 1855 foren altament significatius en la història social del nostre país; la introducció en el ram del tèxtil de maquinària anglesa d’última generació, va comportar la multiplicació de l’atur a Barcelona, sobretot al Raval, on hi havia la més gran concentració de factories de fil i teixits. En el primer d’aquells dos anys, una epidèmia de còlera delmà la població, de manera especial la treballadora, durant la qual moriren 5.657 persones, es a dir, un 3% dels components de la ciutat.Tot plegat traspassà el proletariat des d’una aguda precarietat a una profunda misèria.</p> <p>Josep Barceló i Cassadó, elegit membre capdavanter de l’Associació de Filadors de Barcelona, assumí la insurrecció del seu estament, al qual s’hi afegí bona part de treballadors contra aquella situació que venia donada «pel progrés», amb la primera vaga general. Burgesia i autoritat militar màxima ordiren un pla contra Barceló que el va dur al patíbul, executant-se un veritable crim d’Estat.</p> -
<p>Cinc persones pertanyents a tres generacions constitueixen el rerefons i l’objectiu d’aquest treball; allò que hi ha de comú en totes elles és haver sigut veïnes del barri avui anomenat Raval, en altres temps districte V i Barri Xino. L’avi migra d’un poblet prepirinenc, al Raval barceloní; fills i nets, gent treballadora: assalariats quan hi havia feina, sovint acomiadats i aturats; desvagats a les crisis permanents que tant enriquiren la burgesia i tant de mal feren a la classe humil. Immersos en la pobresa de la realitat social, econòmica i cultural, els Salut reaccionaren contra ella; l’art escènic, el musical, el dibuix i la pintura, el discurs inflamant i revolucionari adreçat als companys i companyes de classe, seran manifestacions del talent que posseïen i que varen fer gran de manera autònoma i autodidacte.</p> <p>El seu compromís en la lluita social o solidaritat amb les famílies del barri i del món del treball, portaren alguns d’ells a la presó i a l’exili de manera repetida. Un dels Salut, arribà a ser membre cofundador de la CNT al nostre país.</p> <p>Del pròleg: «El text aporta informació fonamentada i obre el coneixement i la reflexió a la nostra història propera. Amb una lectura molt agradable, va compaginant el relat personal amb fets socials, econòmics i polítics de part del s. XIX i XX centrats al Raval, la Barcelona d’aleshores, a Catalunya i més enllà, amb una amplitud d’horitzons vinculats a les vicissituds vitals dels protagonistes que transcendeix fronteres. Tot plegat transcorre en un passat històric que ha tingut una rellevància capital per al nostre present.»</p> -
<p>Este trabajo explica el nacimiento y desarrollo del movimiento obrero barcelonés, el cual en su mayor parte tuvo lugar en el Raval por ser este barrio a mediados del siglo XIX el espacio en que la burguesía del país implantó el mayor número de fábricas y talleres de la ciudad. El obrerismo se expresó a través de una gran cantidad de periódicos y publicaciones ubicadas en el mismo barrio. El libro narra como el movimiento tuvo que hacer frente a las duras y despiadadas represiones que los distintos gobiernos llevaron a cabo, instigados por la burguesía. La culminación del proceso tuvo lugar en los heroicos enfrentamientos del 19 de julio de 1936 Al gobierno central, al igual que al de la Generalitat, le horrorizaba mucho más el pueblo en armas que el ejército sublevado, por ello pusieron toda clase de dificultades para armarlo y éste tuvo que hacerlo por su propia cuenta. En lo que respecta a Barcelona, el hecho de que los militantes anarquistas ocuparan Les Rambles por el lado del Raval y que levantaran barricadas en la Bretxa de Sant Pau por el otro, impidió que las tropas sublevadas de los diferentes cuarteles pudieran unirse. Los habitantes del Raval se sumaron a la lucha en Les Rambles, asediando a los militares acantonados en Atarazanas.</p> -
<p>A los tres años de inciar esta colección, Històries del Raval, publicamos este texto redactado por la Assembela del Raval, como memoria y tributo a quien sufrió la violencia institucional del Estado hasta las últimas y trágicas consecuencias.</p> <p>Lo hacemos en la misma línea que nos van mostrando los diferentes títulos de la colección: “La insurrección de una fábrica”; “El noi del sucre”; “Vivers de revolucionaris”; “La revuelta de las mujeres”, etc. En todos ellos se da la constante de la violencia institucional que emana de las más altas instancias estatales para reprimir y sofocar cualquier intento de construir otro tipo de relaciones scoailes que estén alejadas del trabajo productivista y del uso y consumo de los objetos como fuente de acumulación y riqueza.</p> <p>Con la lectura de los distintos episodios retendemos ensanchar el conocimiento de nuestro pasado, a veces reciente, traspasando y corrigiendo enseñanzas que, de manera más o menos interesada, nos fueron legadas, cuando no, ocultadas.</p> -
<p>Los años 1854 y 1855 fueron altamente significativos en la historia social de nuestro país; la introducción de maquinaria inglesa de última generación en el ramo del textil, que comportó la multiplicación del paro en Barcelona, sobre todo en el Raval, donde había la mayor concentración de fábricas de hilo y tejidos.</p> <p>En el primero de aquellos dos años, una epidemia de cólera diezmó a la población, de manera especial la trabajadora, durante el cual murieron 5.657 personas, es decir, un 3% de los habitantes de la ciudad. Todo ello llevó al proletariado desde una aguda precariedad a una profunda miseria.</p> <p>Josep Barceló i Cassadó, elegido líder de la Associació de Filadors de Barcelona, asumió la insurrección en su estamento, al cual se añadieron buena parte de los trabajadores contra aquella situación, consecuencia «del progreso», con una primera huelga general. Burguesía y autoridad militar urdieron un plan contra Barceló que lo llevaría al patíbulo, ejecutándose un verdadero crimen de Estado.</p> -
<p>Felip Cortiella i Ferrer és un autor que ha estat sovint oblidat tant en la literatura catalana com en la bibliografia llibertària. Les lluites socials de 1890 a Barcelona acaben de decantar Felip Cortiella cap als moviments obrers emancipadors de caire internacionalista, afiliant-se a la Societat Tipogràfica de Barcelona adherida a la FTRE. Els obrers consideren que s’han d’autoorganitzar per lluitar degudament per conquerir els seus drets socials i, finalment, aconseguir la seva emancipació. Les societats obreres catalanes van decantar-se a favor de la línia bakuninista, és a dir, eren partidàries de la revolució social i l’anarquisme col·lectivista. Cultura i activisme seran dos dels pilars d’una gran part del moviment obrer internacionalista.</p> <p>La cultura llibertària centra el seu discurs en la filosofia anarquista de l’acció directa, la solidaritat, el federalisme, l’autogestió i el suport mutu; alhora que desenvolupa la seva pedagogia didàctica a través de temes d’ordinari moral i regeneracionista, d’acord amb les bases de l’educació racional i de les lleis de la natura. (…)</p> <p>L’anarquisme cultural busca el perfeccionament humà atacant els vicis de la societat capitalista i es mostra contrari a l’alcohol, el tabac, la prostitució… Es manifesta a favor de la igualtat de sexes, a favor de l’alliberament de la dona, el respecte a la terra, l’abolició de l’explotació salarial i, alhora, lluita contra les xacres de la societat burgesa. La meta final de la filosofia anarquista és la consecució d’una societat d’homes i dones lliures.</p> <p>Podem afirmar que l’anarquisme es va convertir en punta de llança als escenaris europeus pel prestigi de l’obra d’Ibsen. En totes les seves obres, però sobretot a Un enemic del poble, traduïda per Cortiella, lliga amb la ideologia àcrata de característiques individualista.</p> -
<p>Barcelona, gener de 1918 «A les deu, al carrer de l’Om, una tal Amàlia Alegre fixà a una paret una al·locució manuscrita invitant les dones de la barriada de les Drassanes a anar en manifestació ordenada a protestar de l’encariment de les subsistències». [La Veu de Catalunya]</p> <p>Així és com alguns dels diaris de l’època relaten l’inici de la Revolta de subsistències del gener de 1918, una mobilització espontània i popular, liderada exclusivament per dones que van sortir a lluitar pel manteniment de la vida. Els diaris descriuen l’Amàlia Alegre com la iniciadora de la protesta quan penja un cartell al carrer de l’Om convocant les dones a manifestar-se per l’encariment de les subsistències. Aquest és l’inici d’una mobilització que durarà gairebé tres setmanes, en les quals milers de dones sortiran a manifestar-se als carrers de Barcelona, i de la qual els homes seran exclosos.</p> <p>Durant la protesta, més de 28.000 obreres faran vaga i més de 285 fàbriques hauran de tancar. Finalment, el govern proclamarà l’estat de guerra, però les dones aconseguiran la rebaixa de les subsistències. La revolta de les dones de 1918 és una mobilització singular i rellevant, pel fet que una acció col·lectiva femenina, d’apoderament, serà capaç de posar en dificultats l’Estat.</p> <p>«Amàlia Alegre encén la ‘Rosa de foc’» Aquest era el títol de l’article on vam descobrir l’abast de la Revolta de les dones de 1918 i el paper que la nostra besàvia va tenir com a iniciadora de la protesta. De sobte, tot el que ens havien explicat començava a prendre forma. Atretes per la història, ens vam endinsar de ple en el gener de 1918, fent una crònica detallada dels fets de la Revolta de les dones i cercant la implicació de l’Amàlia en aquesta. La recerca ens ha permès reconstruir la història familiar, però també ens ha permès aprofundir en una part de la història de Barcelona que té els seus orígens al Raval. Històries de la gent, de lluites per la vida, on les dones han estat plenament protagonistes, i també històries silenciades a les quals cal posar llum per recordar-les i agrair-les. <br /> —Carmen Jiménez Guillamón i Imma Guillamón Chalé</p> -
<p>Los nuevos okupantes habían tratado de alterar lo menos posible ese lugar, que evocaba los años sesenta del siglo anterior. Allí, en lo que había sido el bar americano Paraíso, habían instalado una biblioteca surtida con novelas y ensayos, y unos sillones despanzurrados. A la barra le habían devuelto su antiguo servicio, porque algunas noches abrían el local para la gente del barrio y despachaban unas cervezas o una infusión. Y leían poesías o hacían música. Pero también el espacio servía de dispensario, una vez a la semana, con un médico de guardia para visitar a quien lo necesitara, casi siempre inmigrantes sin papeles. Algunos de los pisos de las plantas superiores se habían adecentado para servir de vivienda en la que se instalaron unos jovencísimos padres de familia, con dos niños preciosos que jugueteaban por allí, víctimas de los innumerables desahucios.</p> <p>Un proyecto ambicioso que requería compromiso diario, mucha ilusión, solidaridad y resistencia ante los embates de la “legalidad” a los que seguramente iban a ser sometidos, sin piedad. Porque las leyes son implacables para las personas sin recursos y tolerantes para con los poderosos. Todo esto y más fue por un tiempo esa “brecha en la ciudad de hormigón” que intentaron abrir un grupo de jóvenes en la calle Lancaster 24, y a la que llamaron: CSO Guernika. De ello y de sus historias de vidas, las de ellos y las que allí encontraron abandonadas, se habla en este libro.</p> -
<p>Leemos al día siguiente de haber sido puesta la primera piedra de La Boquería, en 1940: «El Gefe superior político dio el discurso central y el más largo del acto. De La Boquería poco se habló; sabemos que cuando se invoca una y otra vez a la Patria, mal: se esconden realidades ingratas y aquellas que se tapan suelen ser las más importantes, como son el malestar general, represiones, paro, graves diferencias sociales, los precios de los alimentos, etc. Patria es una palabra cargada de ideología que da pie a la arbitrariedad y a actuaciones autoritarias despóticas. En nombre de aquella, ¿cuántos millones de humanos no han sido enviados a la muerte mediante las guerras y en nombre de la defensa de las colonias?… todo por la Patria.»</p> <p><strong>Acerca de las setas</strong>: «En principio, este alimento que tanto nos conecta con la naturaleza por su olor, generosidad y simplicidad, en la entrada a las puertas de la ciudad no pagaba impuestos, hasta que el aumento de su consumo hizo que también fuera penalizado; la gente protestó diciendo que a ese paso también deberían pagar el perejil y los caracoles, que también crecían en los patios de las casas, y en mayo de 1853 las setas fueron eximidas de impuestos en la ciudad.»</p> <p><strong>La huelga general de 1902</strong>: «Numerosos grupos de vendedores y vendedoras recorrían las calles donde existían también tiendas de frutas y verduras las cuales aprovechándose de la escasez de productos del campo los vendían ahora a precios muy altos. Los piquetes exigían que cerraran las puertas; la mayoría lo hacían y los que se resistían contemplaban cómo patatas, tomates y otros productos rodaban por la calle.»</p> <p><strong>La postguerra</strong>: «En La Boquería se hablaba por lo bajito cuando se preguntaba por la familia porque la mayoría permanecían incompletas, con componentes en el extranjero o encarcelados o en los campos de concentración, otros ejecutados… Existía mucho miedo a tantos confidentes como había ya que podías tenerlos en la misma cola del mercado o paseando, pero siempre escuchando para delatar y hacer así méritos.»</p> -
<p>Fa vuitanta anys, el 1938, quan la desgraciada guerra civil espanyola s’atansava a la seva fi, va aparèixer aquest llibre. El moment no era pas el més propici i l’obra va tenir poca divulgació i menys després amb l’arribada dels vencedors en que va ser proscrita. Des de llavors només la trobem en algunes biblioteques; el que és, però, més sorprenent i trist a la vegada, és que mai més no hagi estat reeditada.</p> <p>Profundament observador, Emili Salut fou a la vegada un home crític i solidari. Les imatges escrites que deixà en aquestes pàgines son la d’un ser reflexiu que ha entès molt bé quina és la condició dels humans sota el domini dels poderosos amb l’auxili de les forces d’ordre. Es tracta d’un text fonamental per a conèixer com s’educava, es treballava i vivia al barri del Raval a les acaballes del segle XIX i el primer terç del XX. I el més important, quines eren les relacions socials entre els seus habitants. Emili Salut era un home del carrer, es guanyava la vida com a pintor de parets; no era un lletrat i això el lector ho veurà ben aviat. De fet aquesta és l’única obra que li coneixem; la seva finalitat la deixa ben clara al pròleg: «No tinc pas la pretensió de voler oferir belles pàgines d’estètica literària, perquè l’essencial idea que em guia és la descripció de l’intens sofriment d’unes innominades generacions…»</p> <p>L’autor desgrana els records que més impacte deixaren a la seva vida transcorreguda al Raval. Inicia les seves vivències amb el capítol “Infància dissortada,” la seva i la de tants infants en aquella trista escola nacional, encara enreixada, la més gran de la ciutat, que fins feia poc havia estat la Galera, al carrer de Sant Pau, anterior a la Presó vella o d’Amàlia. Entre els jocs de la mainada pels carrers hi havia el de reproduir, amb ninots fets a mà, l’estrangulament de petits animalons imitant les execucions públiques al garrot que alguna d’aquella quitxalla havia presenciat. Recorda l’arribada a Colon de les tropes espanyoles després de la pèrdua de les darreres colònies d’Amèrica, amb els milers de soldats enllitats, –altres milers ja enterrats– tots presidits per generals rebuts com a victoriosos per una monarquia corrupta, en lloc d’haver estat jutjats com a responsables de tanta pèrdua i mort. Ens deixa patent la dolorosa situació de les dones, maltractades a la fàbrica on rebien el nom de “xinxes de fàbrica” i en molts casos pels mateixos marits, així com l’humillant estat de la prostitució al barri.</p> <p>L’amistat amb Salvador Seguí, malgrat les diferències que existiren entre ells dos, mostra aspectes que no han estat reconeguts en la major part de les biografies del Noi del Sucre. El temps d’esbarjo i distracció omple un dels capítols més rics del llibre: gent que anava fins el Torí de la Barceloneta on s’hi feia tota mena de representacions recreatives; d’altra assistia a les diverses sales de teatre i ball, i molta més que omplia els bars i les tavernes que amb bona quantitat hi havia al barri; llocs en els quals en uns s’hi jugava diners a cartes o a l’atzar i en altres es discutia la situació que es vivia als tallers i fàbriques. També eren llocs on es treballava en la captació de militants per als sindicats o partits; no cal dir com l’anarquisme era el moviment que més acollida i simpatia rebia.</p> <p>Relata les greus condicions de vida dels nens i nenes que als deu anys entraven a treballar, la misèria que hi havia a les entranyes de les fàbriques del barri, misèria que perdurava i donava pas a la que després trobaven a casa. Ja més grans, tot els ballava entre l’esperança i l’acció revolucionària a la qual s’hi arribaria mitjançant mobilitzacions i vagues generals com les de 1902, 1909, 1917 amb les onades repressives dels governs de torn. Mereix ser llegit amb atenció el capítol dedicat a la Setmana Tràgica, on l’autor n’explica no només els fets més coneguts sinó també els sentiments i les afeccions dels seus protagonistes quan es llançaren a totes cansats de tantes mentides i enganys que rebien per tal de sostenir els interessos colonials de la burgesia i l’estament militar.</p> <p>El llibre ens mostra amb cruesa i bondat la realitat del Raval com poques vegades s’ha fet; pàgines de denúncia, narració, història i coneixement profund de l’esperit humà que deixen, molt enrere, inflats escrits de contingut social, històric i polític. Pel que fa a la present edició, hem optat per deixar intacta la sintaxi i la grafia de l’autor per no treure-li força i respectar-li l’estil; sols en el cas d’unes quantes paraules que avui ens son estranyes o desconegudes, hem posat el seu significat al peu de la mateixa pàgina.</p> -
<p>Quan es posà la primera pedra de la Boqueria el 1840, llegim: «El Gefe superior político va fer el discurs central i el més llarg de l’acte. De la Boqueria poc se’n parlà; sabem que quan s’invoca una i altra vegada la Patria, malament: s’amaguen realitats ingrates i aquelles que es tapen acostumen a ser les més importants, com són el malestar general, repressions, atur, greus diferències socials, els preus dels aliments, etc. Patria és una paraula carregada d’ideologia que dóna peu a l’arbitrarietat i a actuacions autoritàries despòtiques. En nom d’aquella, quants milions d’humans no han estat enviats al dolor i la mort mitjançant les guerres, en nom de la defensa de colònies, de la democràcia… tot per la Patria.» (…)</p> <p>Sobre els bolets: «En principi, aquest aliment que tant ens connecta amb la naturalesa per la seva olor, gust, generositat i simplicitat, no pagava impostos a les portes de la ciutat, fins que l’augment del seu consum va fer que també fossin penalitzats; la gent protestà dient que a aquell pas també haurien de pagar el julivert i els cargols, que també creixien als patis de les cases, i el maig de 1853 s’aconseguí que els bolets foren eximits de tasses a la ciutat.» (…)</p> <p>El dia a dia: «La Boqueria era un termòmetre que mesurava cada dia allò que es respirava i esdevenia a Barcelona; les converses entre compradores i venedores de confiança allargaven les petites transaccions; sortien problemes familiars i personals, s’abocaven les penúries que vivia cada una de les parts amb intercanvi de confidències, amb la recerca i necessitat de ser escoltat i rebre un altre parer; també es compartien les opinions sobre si de veritat vindrien temps millors, o pel contrari tot encara podria empitjorar. L’abundor i les sobres de menjar exposades a les taules no volia dir que els venedors anessin tots ells sobrats de béns i diners, però en el seu conjunt, aquelles muntanyes d’aliments contrastaven amb la misèria de molta gent; abundància que descarnava les escenes de fam i raquitisme que arrossegaven tants cossos, molts d’ells infantils.»</p> <p>La vaga general de 1902: «Nombrosos grups de venedors i venedores recorrien els carrers on hi havia també botigues de fruites i verdures les quals, aprofitant-se de l’escassetat de productes del camp, els venien ara a preus molt alts. Els piquets exigien que tanquessin les portes; la majoria ho feien i els que s’hi resistien contemplaven com patates, tomàquets i altres productes rodolaven pel carrer.»</p> <p>La postguerra, 1939: «A la Boqueria es parlava fluixet quan es preguntava per la família, perquè la majoria restaven mutilades, amb components a l’exili o empresonats o als camps, d’altres executats… La por a tants confidents que els podies tenir a la mateixa cua del mercat o passejant, però sempre escoltant per delatar i fer mèrits.»</p> -
<p>Este libro recoge los distintos puntos que han sido documentados, visitados y explicados en los recorridos comprendidos entre los años 2013 y 2019 en las definidas como Rutas Libertarias que se celebran anualmente con ocasión de las fiestas Alternativas del Raval. No se trata de recorridos con tintes de exotismo, vestigios nostálgicos y menos de aliciente turístico. Por el contrario ellos nos llevan a reconocer y recordar personas, grupos y lugares que fueron protagonistas de las largas luchas sostenidas para conseguir una sociedad más justa y solidaria.</p> <p>Nacieron las rutas libertarias del Raval con el propósito y el compromiso de recuperar la memoria de las luchas del barrio. Las memorias de las personas y organizaciones de las que se dotó el movimiento obrero para resistir y combatir por sus derechos a la vez que construir mundos nuevos. Anarquistas o libertarios, vegetarianos, librepensadores, partidarios de la acción directa, maestras, todos ellos frecuentando locales construidos y mantenidos con el esfuerzo de los parias. Huelgas de mujeres por el mantenimiento de las subsistencias, contra el aumento del precio de los alquileres, por la jornada de las 8 horas, por la libertad de los presos. Barricadas, cajas de resistencia, y siempre la represión, muchas veces sangrienta, con tantos presos y presas como consecuencia, sin que ello nunca fuera un obstáculo para continuar rebelándose contra las injusticias.</p> <p>De todo eso habla este libro, de recorridos trazados caminando por el barrio para descubrir en cada esquina, en cada piedra, la historia de la gente común y corriente, rebelde y revolucionaria que luchó toda su vida, organizándose diariamente para defender sus dignidad y su libertad, que era y es la de todas.</p> -
<p>Los ejes de este relato del que algunas mujeres son las principales protagonistas, lo constituyen la educación de las clases trabajadoras, la libertad de pensamiento, el derecho de reunión y asociación, la independencia personal con respecto al estado, la iglesia y sus instituciones coactivas y normativas, los derechos laborales, y la vindicación feroz de la paridad. Como trama y urdimbre se entremezclan en nuestra narración, como se entremezclan cotidianamente los pasos de nuestros contemporáneos en la ciudad amada, transitada, desolada de la que el Raval es parte intrínseca.</p> <p>El librepensamiento ocupa una parte central en el libro, es un eje sobre el que se articulan todas las iniciativas de esta población en construcción, de estos grupos de ciudadanos a la búsqueda de alternativas a la pobreza económica y intelectual. Fue el movimiento colectivo alternativo más importante del siglo XIX y los primeros 30 años del XX, que impregnó asociaciones de todo tipo, los incipientes sindicatos o algunas opciones partidistas. Acompañó al republicanismo radical y al anarquismo insurreccional, pero también al pacífico, ya que el librepensamiento se basaba en la desobediencia a las instituciones y a todo poder: religioso, estatal o militar.</p> -
<p>Este trabajo pretende rescatar de los escombros algunos retazos de vida perecidos bajo la piqueta destructora delnuevo urbanismo, así como intentar dar continuidad a la ciudad que sigue existiendo, cubierta por el falso <em>new-look</em> de cartón piedra. Aunque sabemos que bajo la falsa escenografía persiste la otra Barcelona, la que va saliendo, insistente, como un tatuaje antiguo: la Barcelona de los barrios, la de las huelgas y bullangas, la de los movimientos populares y la de los espacios liberados, la que tomó la plaza Catalunya en el 2011, esa que se opuso a los edificios icónicos del nuevo <em>skyline</em> y hoy sabe reirse de ella, la de quienes en la gran conmoción de estos años dejaron sus vidas entre los restos de sus pisos demolidos o vaciados de vecinos por la avaricia de los bancos. </p> -
<p>En el pletórico mes de julio de 1936, Ada Martí Vall se enfrentará con uno de los mayores retos de su vida, desarrollando en medio de los acontecimientos que sacuden a Barcelona toda su personalidad, con todas sus fuerzas, energías y pasión revolucionaria. Siendo consciente de que, en ese momento, formaba parte de la "sal de la tierra". Esa "sal" era, sin duda, para que las mujeres de las Juventudes Libertarias y por extensión para la "Federación Ibérica de Conciencias Libres". La libertad, que podía palparse en el aire que se respiraba. No había tregua para expresar el momento con palabras, la revolución estaba en marcha y Ada Martí vivió intensamente el momento con total compromiso, en plena fiesta revolucionaria, como despedida de un tiempo que moría y, a su vez, que se anunciaba como una "Aurora de esperanza. Y así lo vivieron tanto Ada Martí como otros jóvenes de su tiempo, entregados por completo a lo que fuera su pasión: la construcción de un mundo nuevo y más justo. </p> -
<p>En aquest petit llibret de la col·lecció Històries del Raval, hi ha el propòsit d’aprofundir la història d’un carrer com és el de l’Aurora. Ens podríem preguntar, per què ens fixem en aquest carrer i no en d’altres propers, que</p> <p>potser tenen una mica més d’història, com els de Riereta o Carretes que els precedeixen en la industrialització, o el de Sant Jeroni i Cadena que tenen biografies de personatges de més renom en la història de l’anarcosindicalisme.</p> <p>Avui és un moment en el qual aquest carrer Aurora ha adquirit un significat especial per als moviments socials de la nostra ciutat i, de manera rellevant, per als alternatius del barri del Raval. El significat singular que ha adquirit l’</p> <p>espai alliberat «Àgora Juan Andrés Benítez» en un moment que tanta necessitat tenim de racionalitzar debats entorn la propietat, l’ús indegut de la terra, o sobre l’especulació que cavalca d’una manera desbocada, cal sospesar i reflexionar entorn la vida de les persones i la seva relació amb l’espai que l’envolta. Repeteixo, parlar del carrer Aurora és fer una mica nostra la seva història oculta, encara que sigui amb petites pinzellades, per tal de protegir-nos de la sens raó dels que ens volen organitzar les nostres vides mitjançant l’espoli econòmic.</p> -
<p>Con esta nueva aparición, seguimos la colección de relatos, episodios y narraciones históricas que han tenido como escenario el barrio del Raval.</p> <p>La presentación de este nuevo título supone una excepción respecto al número de páginas que ha mantenido hasta ahora la colección. La justificación de esta excepcionalidad viene dada por la importancia de este libro que rompe por fin un silencio bibliográfico vergonzoso y nos desvela y da a conocer la sórdida historia que durante un siglo se desarrolló en aquella cárcel de nuestro barrio.</p> <p>“El lector que tenga esta obra en sus manos está ante un libro que va más allá de los muros que delimitaban los patios de la cárcel. No es exagerado afirmar que Elsa Plaza ha escrito una historia de Barcelona a través de la cárcel de Amalia. O, dicho de otro modo, una historia de los mecanismos de intervención dispuestos por el poder (político, económico, eclesiástico…) para controlar, encauzar y reprimir a los y las disidentes y los excluidos y las excluidas en el proceso de implantación y consolidación del capitalismo industrial en la ciudad condal.(…) un colosal trabajo historiográfico que representa, además, un acto de justicia para con los miles de hombres, mujeres y niños y niñas que malvivieron y penaron a la sombra de los muros del antiguo convento de los paúles. Que ahora vea la luz como un número extraordinario de la colección Històries del Raval es, por añadidura, una constatación de que se pueden llevar a cabo grandes proyectos de historia y memoria desde la base del tejido social de los barrios con pocas herramientas y presupuestos muy limitados. Los vecinos y vecinas del Distrito V que convivieron durante un siglo con la cárcel estarían orgullosos de esta publicación.”</p> -
<p>Segons va deixar escrit Pere Foix: «Qui vulgui conèixer la vida de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ha de conèixer la història del moviment obrer»; i concretament, afegim nosaltres, el naixement i la implantació del sindicalisme revolucionari de caire anarcosindicalista.</p> <p>Per això hem intentat centrar aquestes notes biogràfiques sobre el Noi del Sucre, al voltant del desenvolupament del moviment obrer, principalment a Catalunya, durant les dues primeres dècades del segle XX. Unes notes sobre el moviment obrer.</p>
CONSULTA CONDICIONES DE DISTRIBUCIÓN!ENVÍOS GRATIS A PARTIR DE 60€HAZTE VÍRICA Y APOYA EL PROYECTO APROVECHA AHORA PARA REALIZAR TU PEDIDO
Contacta
Contacta
Editorial
Distribuidora
Legal
© Creative Commons. • Desarrollo de Coma Comunicación Creativa para Edita
Editorial
Distribuidora
Legal
© Creative Commons. • Desarrollo de Coma Comunicación Creativa para Edita